Jo sé quan estic trist o enfadat o quan tinc por, són emocions que crec sabria reconèixer, però ara no és això, és una cosa diferent i nova, serà que tinc ansietat?

Estic tens, com en estat d’alerta tot el dia, salto a la mínima quan em diuen alguna cosa, potser més irritable de lo normal. Em costa dormir, no paro de donar-hi voltes a temes que em preocupen, i a més sense trobar massa solució.

M’han tornat els mals de cap, i d’estómac … i aquestes contractures típiques que ja me les conec d’altres vegades. També algunes punxades a la zona del cor que em fan por. Tinc més oblits, em costa retenir el que m’expliquen o el que llegeixo. Penso sovint:

I si li ha sentat malament el que li he dit?

I si li ha passat alguna cosa i per això arriba tard?

I si aquest dolor que tinc és una cosa dolenta?

I si no he tancat la porta amb clau?

Quants “i si …” Doncs sí, deu ser que això és ansietat. Em fa por anar sol als llocs perquè pot aparèixer en qualsevol moment del dia, de manera imprevisible, sense avisar, fins hi tot quan estic tranquil o dormint. És difícil relacionar-ho amb alguna cosa, però es passa malament i ja no puc més. He de fer alguna cosa.

A vegades als psicòlegs ens pregunten: Tothom hauria d’anar a un psicòleg? Per suposat que no!, dic jo.. i afegeixo: tothom que ho necessiti, i que ho vulgui!

I apareix ja l’acció de voler, és a dir, la voluntat. Voler què?

Doncs si no estem bé, voler fer algo per a que la vida ens vagi millor, voler que aquell malestar repetit, que de tant en tant retorna com a vell conegut, deixi de venir.

Voler saber quins són els fils inconscients que fan que no poguem canviar aquelles coses que no acaben d’anar com un voldria, coses que fins hi tot un pot imaginar-se d’on venen i perquè, però per molt que ho hem intentat no hi ha manera de resoldre-ho i de fer que siguin diferents.

Voler canviar aquest sentiment de tristor, d’angoixa, apatia, enfado, de patiment.. per un altre de satisfacció, plenitud, tranquilitat, alegria..

I voler que aquesta vida, la que tenim, sigui una bona vida, la millor vida que un pugui tenir.

Això és el que fa un nen de 5 anys, davant la demanda d’un dibuix-regal per a una persona estimada que ha perdut el seu pare.

Li parla del cicle de la vida.

El sol (pare-sol) i l’aigua (pluja-llàgrimes), la energia primària per a la vida que dona lloc a l’Arc de Sant Martí, amb tota la seva esplendor i bellesa. Creixen les flors, que donaran de menjar a les abelles per a que transportin el polen a altres indrets, on apareixeran més flors, assegurant la continuïtat. Les papallones que representen l’alegria, la bellesa, també la fragilitat… així com són el símbol de la metamorfosi i la potencialitat del ser humà, pel seu canvi d’oruga a papallona, la transformació.

L’arbre ben arrelat a terra, fort, segur, amb totes les arrels (la historia viscuda, el passat) subjectant i sostenint tot el cos de l’arbre. Un arbre fruiter, plè de fruits que donen de menjar a ocells, insectes, i al caure es converteixen en adob, assegurant una terra fèrtil.

I acaba escrivint, amb tota la saviesa extraordinària i efímera dels nens.. “Bueno, així és la vida”.

Esforçar-nos a connectar amb el nen que tots tenim a dins, ben segur que ens ajudarà a entendre i sobreposar-nos dels enigmes difícils que ens posa la vida.

Tot un regal, Gràcies Alex

En molts articles i posts de psicologia llegim tot sovint sobre el dol… El dol com un procés, un treball, les seves fases, dols per pèrdues d’éssers estimats, separacions de parelles, migracions a altres països, les etapes de la vida, fins hi tot de la salut pròpia.. Però res es pot escriure al costat del dol per la mort d’un fill.

Així com anomenem vidus, als que perden la parella, orfes, als que perden els pares… Com anomenem als pares que perden un fill? no té nom, allò que és innombrable.

Quelcom s’ha acabat. Ja no hi haurà més partides. Hem de recollir i canviar de joc, canviar de vida.. Tot és diferent. Incorporar la pèrdua, a on? On l’hem de posar? Sembla que aquella vida no té existència sense ell.

Tanquem la paradeta i marxem junts cap a un altre camí, començar una altra història i construir-la de nou.. quina mandra, quina pena, quina ràbia! Però hem de fer-ho, no queda una altra, perque volem viure, i tant que volem viure! Però una altra vida, aquella no, aquella sembla que no pugui ser, falta algú essencial, i sense la essència res té continuïtat.

I com es fa? No cal anar-se’n a l’altra punta del món, ni convertir-nos en algo postís. Pero cal observar-nos, ben atents als canvis que es donaran dins nostre, i acceptar-nos com a diferents, un abans i un després. I des d’aquesta diferència començar a construïr una història nova, relacions que ja hi eren però ara canvien, altres de noves, ja es veurà.. Com totes les vides, que anem fent, disposats sempre a deixar-nos sorprendre.

Els dols no es curen, no es tracten, perque no són cap malaltia ni res patològic. El dol és un estat vital, que acabarà algun dia i, com una energia, es transformarà i donarà pas a un altre estat.

Els dols s’acompanyen. I aqui és on està la gent que us estima… acompanyant-vos.

En la vostra “nova vida”.

https://torneigjanvergesblanch2016.wordpress.com/

L’autoconeixement és una via d’exploració emocional i de curació psicològica. Són molts els beneficis de conèixer les pròpies carències, limitacions, necesitats.. però també els actius, potencials, recursos.. Conèixe’s en definitiva és tenir cura d’un mateix i això implica viure més i millor; no es pot rebre com un imperatiu però si com una invitació.

Coneixe’s pot viure’s com examinar-se, un exercici d’introspeccio, i a vegades por ser dur i difícil perquè un no pot amagar-se a un mateix. Però també resulta revelador i alliberador, perquè aquí és on un començar a canviar i a guanyar en autodeterminació i autonomia.

No tot l’autoconeixement és racional, hi ha una aspecte intuïtiu i abstracte que governa la nostra vida emocional, i per arribar a aquesta part inconscient necessitem l’ajuda d’un psicoterapeuta, algú que sap com funciona; i això també és autoconeixement.

Sembla que el món es divideixi entre allò interessant i allò avorrit.

L’avorriment és l’experiència desagradable de voler involucrar-se (sense aconseguir-ho) en una activitat que resulti satisfactòria.

Avorrir-se és “una emoció humana inevitable”.

Hem de acceptar-ho com una cosa legítima i buscar maneres de treure-li partit. Necessitem temps mort i allunyar-nos del bombardeig constant d’estímuls que ens ve de tot arreu. Poder gaudir de temps per reflexionar, per produir, per crear ..

L’avorriment és un mecanisme evolutiu al qual no hem de renunciar. “En un sentit darwinià”, explica en el seu llibre, “es tracta d’una emoció adaptativa dissenyada per prosperar, és l’avantsala de la creativitat”. Quan estem avorrits busquem noves sortides, gairebé sempre millors que les disponibles.

La inseguretat, les pors, l’estrès o fins hi tot la depresió poden tenir relació amb una falta d’autoestima. Tenir una alta autoestima no és pensar que sóm millors que els altres sinó que té a veure en creure en ferm (o saber procurar-s’ho) que un té els recursos i les habilitats necessàries per afrontar els reptes i desafiaments que ens presenta la vida. També fa referència a la capacitat de autocuidado, autoavaluació i autoconeixement.

Adquirir o millorar aquests aspectes ajuda a aconseguir els objectius que ens proposem

Però que dius?? Si fins hi tot és un pecat capital!!! Acció, acció !! Parlem de mandra física, mental, existencial, espiritual .. La mandra ens fa fugir de tot el que no sigui productiu, de tot el que no tingui un benefici segur, a curt termini i substancial. És l’art de postergar: per què fer-ho avui si ho puc fer demà .., poca motivació i interès, és la no acció i s’associa amb la comoditat i la renúncia d’alguna cosa costosa a canvi d’evitar l’esforç. A vegades pot ser considerat un tret de caràcter i altres un símptoma de depressió, apatia i tristesa.

I on està la picada d’ullet? Jo diria que en la necessitat i conveniència de parar, permetre’s per un moment “no fer res”. Davant aquesta voràgine de pressions en que l’únic vàlid és l’acció-proacció-reacció, assaig-error, la immediatesa com l’única cosa que val la pena, el temps, un temps lliure ple absolutament d’ocis… i ens sentim: “vaaaa , no siguis mandrós!” Descansar, relaxar-se, meditar, pensar .. Del silenci neix la música, neix la veu, l’escolta, el pensar i les idees.

La CULPA se sent quan un ha fet una cosa negativa i funciona com a alarma, per corregir, modificar la conducta, reparar els danys … és a dir, fa actuar. En canvi, el SENTIMENT DE CULPA paralitza i envaeix la persona, és una de les emocions més destructives perquè fa que la persona estigui constantment pensant en si les seves actuacions han estat correctes o no, en si les seves paraules tindran més o menys transcendència, en el “que diran” … aspectes que abasten tot el seu pensament i que no deixen deslliurar-se’n d’aquest sentiment tan pesat. I no es pot reparar res perquè en realitat res ha fet.

El que pensem que ens passarà, inconscientment farem el possible per adaptar la realitat a la nostra idea, i fer que es compleixi. I no té a veure només amb el que desitgem que ens passi, sinó amb les nostres creences més profundes, és a dir, també amb els nostres temors, pors, certeses, etc. Les profecies autocomplertes, llavors, són una arma de doble tall i poden actuar tant per bé com per mal: la nostra actitud i creences ajuden a determinar com ens aniran les coses.

La profecia autocomplerta és com un parany que ens fem a nosaltres mateixos. Per exemple, quan tenim por a exposar-nos a una situació, podria donar-se que ens enfrontem a ella amb una actitud tan defensiva, fins i tot adoptant una comunicació no verbal que faci distanciar-se dels altres, que, efectivament la situació acabarà sent decebedora però no per les raons que un té al cap com certeses, sinó perquè inconscientment, un ha contribuït a que això sigui així.

Finalment, el missatge que obtenim d’aquesta experiència, és que, en efecte, va succeir tot com havíem previst, i aquesta conducta es reforça, i ens afecta creient-nos-lo cada vegada més.